tornar a la pàgina principal
http://bugaderes.blogspot.com/
martes, 28 de noviembre de 2006
EL PROCÉS PRODUCTIU DE LA BUGADA
Tot i que Horta tenia aigua abundant, la manca de tecnologia en la canalització de l’aigua i la falta de clavegueram feia que el procés de rentat fos llarg i complicat. Un cop tornaven a Horta amb la roba que havien recollit es dedicaven a separar-la depenent del grau de brutícia. Aquelles peces que no duien bordat amb el nom de la seva propietària o propietari es separaven per a que una de les dones hi brodes les inicials de a qui pertanyia. La roba es rentava amb sabó i després es blanquejava. El procés de blanqueig consistia en dipositar la roba dins una mena d’atuells de pedra que es cobrien amb uns draps plens de cendrà de carbó vegetal sovint extret de la llenya (en els seus orígens també s’hi afegien fulles de llorer per aromatitzar la roba). Un cop col·locats es bolcava aigua bullint sobre ells. La temperatura de l’aigua en contacte amb la cendrà de carbó provocava un efecte blanquejant com el de la llegiu. Aquests cubells anomenats cossi estaven foradats per la part de baix per tal que l’aigua no es quedés estancada. Aquest pas era conegut com a fer o passar la bugada. Posteriorment es rentava de nou amb sabó i s’esbandia amb l’aigua neta del safareig per a finalment ser estesa. Generalment la roba més neta es rentava damunt de la més bruta i la llegiu que s’aconseguia amb el carbó vegetal s’acostumava a reciclar per rentar la roba més neta.
Un cop finalitzat el procés de la bugada l’aigua bruta es llençava carrer avall, fet que va provocar moltes crítiques però que no va generar cap mena de solució per part de l’Ajuntament fins a que es va convertir en un veritable problema de salubritat tenint en compte que els residus de la indústria del curtit també s’abocaven allí. Finalment l’ajuntament va decidir canalitzar el buidatge dels safareigs cap a la riera d’ horta.
TRANSPORT DE LA BUGADA
Si bé és cert que el transport majoritari de les bugaderes fou el carro, també ho és que aquest resultava força car encara que es repartissin les despeses del lloguer. Així doncs amb l’aparició dels tramvies i els ferrocarrils algunes dones van preferir fer ús del transport públic o simplement anar a peu. Aquestes es col·locaven els farcells de roba a l’esquena. Això va generar també diverses queixes entre els passatgers del ferrocarril i el tramvia que es queixaven de l’espai que ocupaven aquestes dones tots els divendres quan baixaven a Barcelona retornar la roba.
Aquest anar i venir de dones carregades de roba es va convertir en un fet popular per a la gent que vivia a Barcelona que va provocar que s’associés el nom d’Horta amb les bugaderes. Un altre fet que les va convertir en personatges fou la morbositat que generava el pensar que en aquestes dones es dipositava la confiança del rentat de les peces més íntimes de la gent benestant de la ciutat.
Tot i que Horta tenia aigua abundant, la manca de tecnologia en la canalització de l’aigua i la falta de clavegueram feia que el procés de rentat fos llarg i complicat. Un cop tornaven a Horta amb la roba que havien recollit es dedicaven a separar-la depenent del grau de brutícia. Aquelles peces que no duien bordat amb el nom de la seva propietària o propietari es separaven per a que una de les dones hi brodes les inicials de a qui pertanyia. La roba es rentava amb sabó i després es blanquejava. El procés de blanqueig consistia en dipositar la roba dins una mena d’atuells de pedra que es cobrien amb uns draps plens de cendrà de carbó vegetal sovint extret de la llenya (en els seus orígens també s’hi afegien fulles de llorer per aromatitzar la roba). Un cop col·locats es bolcava aigua bullint sobre ells. La temperatura de l’aigua en contacte amb la cendrà de carbó provocava un efecte blanquejant com el de la llegiu. Aquests cubells anomenats cossi estaven foradats per la part de baix per tal que l’aigua no es quedés estancada. Aquest pas era conegut com a fer o passar la bugada. Posteriorment es rentava de nou amb sabó i s’esbandia amb l’aigua neta del safareig per a finalment ser estesa. Generalment la roba més neta es rentava damunt de la més bruta i la llegiu que s’aconseguia amb el carbó vegetal s’acostumava a reciclar per rentar la roba més neta.
Un cop finalitzat el procés de la bugada l’aigua bruta es llençava carrer avall, fet que va provocar moltes crítiques però que no va generar cap mena de solució per part de l’Ajuntament fins a que es va convertir en un veritable problema de salubritat tenint en compte que els residus de la indústria del curtit també s’abocaven allí. Finalment l’ajuntament va decidir canalitzar el buidatge dels safareigs cap a la riera d’ horta.
TRANSPORT DE LA BUGADA
Si bé és cert que el transport majoritari de les bugaderes fou el carro, també ho és que aquest resultava força car encara que es repartissin les despeses del lloguer. Així doncs amb l’aparició dels tramvies i els ferrocarrils algunes dones van preferir fer ús del transport públic o simplement anar a peu. Aquestes es col·locaven els farcells de roba a l’esquena. Això va generar també diverses queixes entre els passatgers del ferrocarril i el tramvia que es queixaven de l’espai que ocupaven aquestes dones tots els divendres quan baixaven a Barcelona retornar la roba.
Aquest anar i venir de dones carregades de roba es va convertir en un fet popular per a la gent que vivia a Barcelona que va provocar que s’associés el nom d’Horta amb les bugaderes. Un altre fet que les va convertir en personatges fou la morbositat que generava el pensar que en aquestes dones es dipositava la confiança del rentat de les peces més íntimes de la gent benestant de la ciutat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)